L’EDUCACIÓ FÍSICA I JO

Des que era ben menut que m’agrada l’esport, tant a nivell d’expectador com de practicant, però realment em vaig introduir en ell als 14 anys. En aquesta época de la meua vida, tres o quatre dels meus amics, em varen convèncer per apuntar-me a atletisme. Aquell esport no em motivava en absolut, però m’agradava anar perquè era un bon moment per compartir-lo amb els meus amics. De seguida em vaig adonar que el córrer se’m donava bé i aquella sensació de superioritat front a tots els meus companys m’agradava, però no era l’únic que em motivava a continuar anant dia rere dia als vestigis del que havia estat el camp de futbol, aquell esport que abans classificava dins dels absurdes, em feia sentir realitzat i, per tant feliç. Un mes abans d’acabar el curs ells van deixar d’anar i jo amb ells, fins que un dia em va cridar, com habitualment anomenavem al nostre entrenador, “Don Ramón” per dir-me que estava classificat per anar a córrer l’autonòmic en 500 metres i si jo realment volia córrer. La meua respoata va ser afirmativa. Vaig anar a entrenar una setmana abans de l’autonònic i així, de sobte, em vaig trobar a les pistes del riu de València a la línea d’eixida del 500, amb la meua pantaloneta de futbolista, la samarreta de maniga curta i les meues esportives de carrer, en contrast amb la resta dels competidors, la majoria d’ells alts i ja ben desenrrollats, amb les seues sabates de claus i vestits amb l’equipació dels seus respectius clubs. En aquella carrera vaig quedar segon autonòmic, després d’haver fet un sprint frenètic a falta de 200 metres i una marca de 1’10”95. Una vegada aconseguit aquell èxit vaig continuar en el món de l’atletisme fins ara que ho he deixat pel treball i els estudis.

Dos dels entrenadors que he tingut són mestres d’educació física i altres dos són professors de la mateixa especialitat. També tinc tres companys d’entrenament que són mestres d’educació física, un d’ells amb la llicenciatura acabada, i una companya que és mestra d’infantil. Tots ells m’han influenciat i m’han fet iniciar-me al món de la docència en general i a l’àmbit de l’educació física en particular. Es pot dir que varen despertar en mi i afirmar allò que m’hagués resultat com l’ascenció a una muntanya elevada i plena de trencats. En primer lloc vaig començar estudiant magisteri de ed. Física i ara estic continuant en la licenciatura, però sempre enfocat a la docència que és allò que realment m’agrada. Jo vull exercir com a mestre i, més tard, tal volta em plantege accedir a la secundària. En realitat m’agradaria treballar a les dos etapes.

Actualment, a més d’estudiar, em dedique a treballar a l’àmbit no formal de l’educació, concretament sóc el coordinador de la casa de joventut del meu poble, on fem un munt d’activitats relacionades amb l’activitat física a més d’altres.  Treballe en edats compreses entre el 12 i els 30 anys. És una feina molt gratificant, més encara quan has aconseguit aquells objectius plantejats.

Quan era menut i anava a l’escola no hi havia mestre especialitzat en aquesta matèria i el generalista el que feia era deixar-nos jugar a futbol als xics i al cementeri a les xiques (encara que de tant en tant nosaltres ens mesclavem), quan no feiem absurdes competicions. Va estar una mala experiència tots aquests anys fins que va arrivar 6é i Pere. Pere era el mestre d’educació física per aquest curs escolar i ens va ensenyar coses meravelloses que era impossible que ferem a l’escola com per exemple caminar amb “xanques”. Aquest home va estar tota una inspiració per mi, era com el meu super heroi a l’igual com en primer d’ESO Vicent. Tots dos joves, amb el cap ple de noves idees i amb un enfocament a l’ensenyament totalment diferent al tradicional (al que estava acostumat) eren idols per tots aquells que no teniem cap mena d’idea de qué era “educar amb el moviment”, odiavem la “gimnàstica” al associar les pròpies vivències i el que voliem era divertir-nos.

Un any després va aterrar al institut un personatge extrany. S’anomenava Evarist, era sempre molt serios i estricte, però varem començar a treballar els esports de maneres diverses, molt diferent a les tradicionals i allò ens motivava. Varem tardar tot un curs en guanyar-nos la seua confiança i amistat, que ens va fer canviar aquella visió que teniem d’ell. Ens va aportar molt, cada dia més entenc la seua visió de l’educació física i dels esports, encara que siga major i semble estar estancat en un període anterior.

La resta de professors que he tingut al batxilerat no han significat massa per mi, així que no els vaig a nombrar.

Per finalitzar aquest escrit amb les meues divagacions vull dir que el que espere de mi és aportar al meus alumnes millors possiblitats d’aprenentatge que jo he rebut. Utlitzar la nostra àrea com un instrument amb gran poder educatiu perquè és una matèria motivant que als nens els agrada. Utilitzar-lo per introduir temes transversals, a més de treballar en col·laboració amb les diverses àrees sempre que es puga. Semblen pensaments utòpics però hem de ser possitius per poder aconseguir els fins de l’educació.  

Daniel Vicent Micó